LA HISTÒRIA SOCIAL DEL BON PASTOR DES DELS ARXIUS MUNICIPALS DE L’IMHAB I SANTA COLOMA

 

Jaume Plensa: “Com a artista, el que crec que val la pena és la peça que encara no he fet”

Jaume Plensa ens rep un divendres al matí al seu estudi. L’entrevista transcorre en una de les naus, en les quals reposen alguns dels enigmàtics rostres de dones amb els ulls clucs, de mides i materials diferents. Al taller hi ha una activitat frenètica: té en marxa projectes per a la Xina, els Estats Units, Sud-amèrica i França. Durant la conversa, ens acompanya, com si es tractés d’un fil musical, una polifonia de sons metàl·lics més o menys estridents que van puntejant el parlar pausat de l’artista. “Provenen de diverses màquines —explica—, una serveix per doblegar les lletres d’una obra en procés, l’altra fa servir uns reblons per acoblar les peces d’una cortina d’alfabets. També estan encesos els ventiladors que escalfen l’espai, perquè ja hi comença a fer molt fred, aquí dins!”.

Jaume Plensa (Barcelona, 1955) és un dels artistes catalans i espanyols amb més reconeixement internacional. Escultor, dibuixant i gravador, es va formar a la Llotja - Escola d’Art i Disseny i a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Va començar a exposar el 1980 a Barcelona i, des de llavors, les seves peces es poden veure arreu del món, especialment a Europa, els Estats Units i Àsia, en espais públics, col·leccions privades, museus, galeries i biennals. Ha rebut, entre altres distincions, la medalla de Cavaller de les Arts i les Lletres (1993), atorgada pel Ministeri de Cultura francès; el Premi Nacional d’Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya (1997) i, per part del Ministeri de Cultura, el Premio Nacional de Artes Plásticas (2012) i, un any després, el prestigiós Premio Velázquez de Artes Plásticas.

© Enrique Marco

El 2023 ha estat un any molt prolífic per a vostè a la ciutat. El va començar estrenant Macbeth al Liceu.

És un dels projectes més interessants que he pogut fer. Amb els amics de La Fura dels Baus, fa anys, havia fet molta escenografia i vestuari per a òpera, però me n’havia distanciat. No soc escenògraf, ni figurinista ni tampoc director d’escena. Soc un artista. I, en aquesta ocasió, vaig plantejar un diàleg amb l’òpera de Verdi, vaig transformar una acció en un espai públic; perquè, per a mi, el teatre és un espai públic. Vaig posar el meu món a l’escenari, però sense gaire teatralitat. Conec molt bé l’obra.

La meva primera escultura amb text va ser, precisament, amb un fragment de Macbeth: el moment màgic en què ell s’adona que no ha matat un rei, sinó que ha matat la possibilitat de dormir (Sleep no more). Malgrat ser cantada, és una òpera plena de silencis, en la qual vaig crear espais quasi buits. Em vaig esforçar per donar el mateix valor a què passava a l’escena i què passava a l’auditori. No sempre es té en compte i és molt important: allà hi havia 2.400 persones amb una energia brutal; l’havia de recollir i retornar-la a l’escenari. Això ho he après del treball en l’espai públic, i va funcionar bé. Crec que és una peça que s’anirà entenent amb els anys.

Com concep les seves intervencions en relació amb l’espai que ocuparan?

L’aproximació a un projecte sempre és complexa. Soc una persona molt emocional i pateixo molt fins que no arribo a trobar el diàleg amb l’entorn. Hi ha maneres diferents d’intervenir en l’espai públic. La setmana passada, per exemple, vaig estar a Atlanta, al Freedom Park, on vam inaugurar una peça que van adquirir fa cinc anys. Quan la vaig tornar a veure vaig tenir la sensació que era com una ampolla amb un missatge que ara havia arribat a la platja. Això és una possibilitat d’intervenció.

Uns dies després, vaig estar a South Bend, a la Universitat de Notre Dame, a Indiana. Allà he fet una escultura molt grossa, de 14 metres d’alçada, per a l’entrada del museu que acaben d’inaugurar. En aquest cas, és una peça pensada específicament per al lloc: sembla una escala que uneix el cel i la terra; és d’una espiritualitat enorme. Just ahir el director del museu em va enviar una foto de la primera nevada i es veu l’escultura coberta de neu. És emocionant! Aquí no es cobriria mai de neu, però allà s’està integrant en l’espai. Aquesta és una de les satisfaccions més grans que tinc amb la meva obra.

Vostè defensa la idea d’acaronar les escultures. Com espera que el públic es relacioni amb les seves obres?

He treballat molt l’espai públic com a concepte, però també com a intervenció, i té alguna cosa que a vegades em falta quan exposo en galeries o museus, que és aquesta integració amb la comunitat. Les obres que són en un museu o en una galeria, o que un col·leccionista adquireix, passen a tenir una mena de protecció privada, cosa que no tenen les que es troben a l’espai públic, que han de sobreviure per si mateixes i no hi ha res que les protegeixi.

Fa uns anys, vaig fer un petit pavelló a l’illa japonesa d’Ogijima. El curador del projecte diu que l’obra està funcionant molt bé perquè hi ha una llista d’espera força llarga de gent que s’hi vol casar, i aquesta idea no se m’hauria acudit mai, a mi! Però, igual que aquesta peça ha provocat això, la Crown Fountain de Chicago ha generat un amor dels infants envers la peça que tampoc m’hauria imaginat. No la vaig fer pensant en els més petits, però saber que els agrada em fascina. És a dir, moltes vegades la gent es fa seves les obres de maneres que no se m’haurien ocorregut.

Precisament, el 2024 se celebra el vintè aniversari de la Crown Fountain. Com diria que ha evolucionat la seva escultura al llarg de dues dècades?

Aquella peça va néixer el 2000 i es va inaugurar el 2004. Allò va ser un principi i un final. Un final perquè estava treballant en un món abstracte, més simbolista. Les torres de vidre que vaig fer eren com grans edificis on habitava gent, i els retrats d’aquelles persones em van portar a aquesta nova figuració [mira al seu voltant i assenyala els rostres que ens envolten]. Aquesta idea de retrat l’he mantinguda fent només retrats de dones joves, que són les que preserven la memòria i el futur de la creació.

Vaig decidir que mai més faria una peça com la de Chicago. Vaig tenir altres encàrrecs, però els vaig rebutjar tots, perquè volia que només n’hi hagués una. Vaig optar per continuar treballant amb tot el que havia après fent la Crown Fountain, però utilitzant materials tradicionals: pedra, bronze, fusta… Allò ho vaig enregistrar tot en vídeo, i aquí faig un escàner de la persona i manipulo aquesta deformació que vaig aprendre a fer aleshores, aquest allargament dels rostres que em permet generar una certa sensació d’espiritualitat.

D’alguna manera, cada projecte alimenta tot un futur de possibilitats, no deixa de ser un laboratori per a altres peces. És veritat, però, que la meva obra s’ha tornat més concentrada en elements concrets; potser treballo menys la instal·lació, per pensar en una obra més seca, més sola, més única.

I aquestes dones que retrata, qui són?

Són persones de diversos llocs, perquè la meva voluntat és parlar de la globalitat, de la diversitat. Parlar sobre que bé estem quan estem junts, mantenint cadascú de nosaltres la nostra identitat, la nostra personalitat, el nostre origen cultural i de pensament…, però junts. M’agrada molt aquesta idea d’intercanviar informació en la diversitat, i crec que els alfabets m’ho permeten, i els rostres, també.

El text és present en moltes de les seves creacions.

Les primeres peces que tenien text eren fragments concrets de poesia d’autors que sempre m’han interessat, com Baudelaire. No ho he deixat de fer. Ben mirat, encara ara estic treballant uns dibuixos amb textos seus. Crec que el poeta és un personatge essencial en la societat. No ens adonem que és com una petita ànima que belluga i dona to al nostre pensament. Dono molt valor al poeta com a concepte; no és l’amo de la poesia, però la utilitza. La poesia és part de la nostra vida, tots podem fer-la servir, però ell té una saviesa especial.

Sempre he pensat que les paraules ens fan més humans, perquè són com la partitura de la nostra veu. Trobo que això és molt maco. Era una necessitat, escriure la nostra veu. Igual que un compositor escriu una partitura perquè un altre l’interpreti. El text té un punt arcaic d’una gran profunditat.

En algunes escultures (esferes i cossos asseguts) també barreja lletres d’alfabets diferents amb notes musicals.

Soc un enamorat de la música. Molts cops he explicat que, de petit, quan em barallava amb el meu germà, m’amagava dins el piano del meu pare, que tenia unes portes corredisses. Aquell espai al costat de l’arpa tenia la mesura exacta del meu cos. No he oblidat mai aquella olor de fusta, de feltre, de pols. Tampoc he oblidat que, en alguna ocasió, el meu pare havia tocat sense saber que jo era dins. Amb el temps, aquella vibració de l’instrument l’he interpretada com la vibració de la vida, de l’energia que ens belluga. Amb els anys, he entès que la música m’ha influït molt, sobretot aquest aspecte essencial que és la vibració.

Sovint parla de crear bellesa. Què busca amb el seu treball?

Busco un diàleg amb la societat. No és que la meva obra sigui pedagògica, però sí que busco una relació emotiva amb el meu treball. Penso que intentar crear bellesa és molt important, perquè l’ésser humà és molt imperfecte, i una de les parts interessants de la creació consisteix a créixer en el teu pensament. L’obra d’art té alguna cosa enigmàtica; és com un mirall on et pots reflectir.

Sovint em pregunten per què els rostres sempre tenen els ulls tancats i aquest estat d’ànim tranquil. És justament per propiciar que cada persona miri dintre seu, busqui tota la bellesa que té amagada i intenti comunicar-la. L’art ha d’ajudar que la gent pensi què pot aportar a la comunitat.

I en una societat accelerada i copada d’estímuls com la nostra, l’art què ha d’oferir?

Les peces fetes amb malla m’han permès explorar una cosa que m’obsessiona: la invisibilitat. El 2018 vaig presentar Invisibles al Palacio de Cristal del Museu Reina Sofia, a Madrid, on hi havia un conjunt de rostres de malla. Demanava als visitants que fessin un treball de percepció visual. Ens hem acostumat que les coses són [fa petar els dits] immediates… i, a vegades, cal dir: “Atura’t i mira. Espera una mica més, i mira millor”. I llavors tens la resposta: “Ah, però si era allà i no m’hi havia fixat”. Estem rodejats de quasi hologrames, ombres, fantasmes, imatges que se’ns escapen perquè mirem massa ràpid.

Recordo que quan vaig fer la intervenció Echo al Madison Square Park de Nova York, amb la Laura [la seva dona] ens assèiem en un banc que hi havia just davant per veure què feia la gent. I molts dels que passaven treien el mòbil, feien una foto i seguien. Estaven uns segons davant la peça, perquè ja la tenien al telèfon. Em va interessar molt aquesta manera de llegir l’art, no hi havia repòs.

En la presentació de l’exposició Poesia del silenci, que La Pedrera va acollir, va dir que li agradaria deixar un llegat a la ciutat. Fa uns anys, va idear una gran peça per al front marítim que finalment no va poder materialitzar. En té alguna altra de pensada?

Igual que a Sant Sebastià van voler fer una cosa amb Chillida, que era fill d’allà, aquí no ho han volgut fer. No és que jo ho vulgui o no ho vulgui, evidentment que ho vull, però ho ha de voler més d’un. Aquesta pregunta no me l’hauries de fer a mi. L’artista no és un personatge que viu sol a la societat. La Crown Fountain no la vaig decidir fer jo, em van convidar. Si et conviden, pots fer coses extraordinàries, però necessites un acompanyament, jo no vull imposar res per la força. Si no em conviden, doncs no passa res.

Sent que té menys reconeixement aquí que a l’estranger?

Quan ets d’aquí sembla que tot sigui més complex. A vegades, quan ets a casa teva falta naturalitat en tot, és curiosíssim. L’altre dia vaig fer inauguracions a Atlanta i a Indiana, i tot va ser molt més senzill. Ser estranger sempre és molt interessant. Quan era jove, passava algunes temporades a Florència. Allà, em vaig fer amic de l’antic director del museu de Tel-Aviv. Recordo que un dia, parlant de Petrarca, em va dir: “Jaume, conceptualment has d’intentar ser sempre un estranger, allà on visquis”. Em va impressionar molt i m’ho he intentat aplicar: prendre aquesta distància amb les coses. Perquè, si no, pots quedar atrapat en el que és local, i això és devastador. Amb una relació de parella és igual, pots quedar atrapat per la quotidianitat. Es tracta de transformar el dia a dia en extraordinari, transformar la cosa local en única. A vegades penso que ens manca aquesta distància amb la nostra pròpia realitat.

Vostè que visita moltes ciutats, com veu Barcelona?

Culturalment parlant, em sembla que la ciutat ha viscut èpoques millors. Però, vaja, la vida és així, a vegades potser ens falta tenir paciència, no sempre és el mateix. El que és cert és que vivim en un país on la cultura i l’educació estan massa influenciades i barrejades amb la política. Aquí, canvia un ajuntament i canvia tota la política cultural, o canvia el govern i canvia la llei d’educació.

Al novembre va fer la lliçó inaugural a l’Escola Massana. Quin consell dona als joves artistes?

He donat classes a l’École nationale supérieure des Beaux-Arts de París i a l’Art Institute de Chicago, i mai m’he sentit amb més experiència que un alumne, senzillament era més gran d’edat, però estàvem en el mateix camí. El consell que sempre he donat a un estudiant ha estat: confia en tu. Tenim un ofici que és meravellós, en el qual tothom pot estar equivocat menys tu, i això és d’una força extraordinària. Per això el món polític té aquesta mena de por de l’artista. No confiïs en mi o en aquell altre, ni en una revista, biennal o director, confia en tu, tu ets el centre. Pot sonar una mica estrany, però aquesta és la força de l’art. Cada artista té, en potència, una veritat extraordinària.

© Enrique Marco

Té obres escampades per tot el món. En destacaria alguna?

Hi ha peces que m’agradaria poder-les anar a veure cada matí quan em llevo i esmorzar-hi. Mira, n’hi ha una que es diu Roots, a Tòquio, que es basa en la idea de les arrels que entren dins la terra i germinen, i aquesta m’emociona especialment. Moltes vegades tinc enveja d’obres meves que són en llocs meravellosos.

N’hi ha una, a Suècia, que és en una petita illa, en un parc que es diu Pilane, de difícil accés, a la qual, si podeu, aneu-hi, perquè està sola quasi tot l’any i després durant vint o trenta dies hi ha algun visitant. És un dels llocs més bonics on he estat. També n’hi ha una a la Vall de Napa, en unes vinyes, i sempre penso en el privilegi que té de ser allà. La meva obra ha tingut la sort de trobar aquesta relació amb l’entorn. Recordes que vaig instal·lar aquella peça que es tapava els ulls a la Cinquena Avinguda de Nova York?

Sí, és clar, Behind the Walls. Què se’n va fer?

Va ser allà durant uns mesos, després va anar al Museu Nacional d’Art, a Ciutat de Mèxic, i al final la va comprar un col·leccionista que la va regalar al Museu d’Art de la Universitat de Michigan. Ara està situada davant de la porta del museu, a Ann Arbor. És un lloc que m’agrada molt, i el trobo preciós com a concepte, perquè justament es tapa els ulls a la porta d’un museu; és una invitació a reflexionar d’una manera diferent. Defensa la meva teoria que, a vegades, la visió no és l’eina més adequada per entendre, igual que les paraules no sempre expliquen un sentiment o les orelles no t’ajuden a escoltar millor. A voltes, necessitem altres parts del cos, o la nostra sensibilitat. Crec que sovint utilitzem l’art d’una manera tan literal que ens perdem coses pel camí.

Al seu estudi hi ha molta gent que hi treballa. Com s’enfronta al procés creatiu?

L’escultura té un peu en l’art i l’altre en la indústria. Aquí veus molta gent que m’ajuda, però també hi ha tallers fora que col·laboren amb nosaltres. Treballo en equip, m’agrada molt. Primer, faig sol els dibuixos i projectes que després passo al meu equip. Ells m’ajuden a desenvolupar-los, a trobar les millors solucions estructurals i d’enginyeria. És un procés fascinant. Ara tenim diversos projectes en marxa i cadascun té unes necessitats tècniques. En paral·lel, jo tinc les meves exposicions personals. En tots aquests projectes, hi ha una barreja entre l’equip i jo, jo i l’equip, ja no sé on comencen ells i on acabo jo. És una manera de treballar que em satisfà. Integra altres sensibilitats en la meva forma de mirar l’art i la vida.

A banda de fer escultura, també conrea el dibuix i el gravat.

En els dibuixos hi ha una immediatesa que no tinc en l’escultura. Els treballo de manera directa, no necessito intermediaris. Sovint, els dibuixos són un perfum que precedeix alguna cosa que vindrà després en forma d’escultura. Sempre he treballat en paral·lel l’escultura, el dibuix i el gravat, i abans també havia fet fotografia i vídeo. Amb l’escultura puc dir coses que no puc dir amb els altres llenguatges, i a l’inrevés. La veritat és que els dibuixos els exposo molt poc, però just ara estic preparant una sèrie que l’any que ve mostraré a Nova York.

I què més té entre mans?

La meva obra és molt lenta. Puc exposar cada tres anys a les meves galeries habituals de Nova York, París, Estocolm i Chicago. El 2025 tinc una exposició molt important a Grand Rapids, a Michigan, al Frederik Meijer Gardens & Sculpture Park, un parc d’escultures on vaig fer el mural Utopia amb relleus en parets de marbre. D’aquí a dos anys volen celebrar l’aniversari del parc juntament amb el meu… que en faré setanta! Serà una gran retrospectiva que després viatjarà a Denver. Estic molt espantat perquè, com a artista, el que crec que val la pena és la peça que encara no he fet. Mirar enrere em fa no sé què. M’estan demanant que faci un itinerari de la meva obra i [esbufega] estic una mica amoïnat. A vegades em pregunten: “Per què has volgut ser artista?”. I sempre dic el mateix: “Jo no he decidit ser artista, era inevitable”. Aquesta exposició és igual, és inevitable.

Treballa molt als Estats Units.

És un misteri perquè no hi visc, però hi passo moltes temporades. N’he après molt, dels Estats Units. Tenen una idea que m’agrada: si tu creus en una cosa, la fas, no necessites l’opinió d’un altre. Això vol dir que hi ha una diversitat estètica i cultural enorme.

A Europa, estem una mica anquilosats. Cal que estigui d’acord molta gent per fer segons què, i això frena molts projectes. I després hi ha el fet que el tema cultural és d’iniciativa privada, i això és d’una força extraordinària. El polític no pot estar en tantes coses, hauria de voler l’ajuda del privat i donar-li aquesta confiança, i després que el privat tingui la capacitat de retornar a la societat part del que la societat li ha donat. Fixa-t’hi, moltes de les meves peces que hi ha a Barcelona són regals: la de l’Hospital de Sant Joan de Déu, la del Clínic i la de davant del Palau de la Música. Jo també crec que haig de donar, si em demanen. En això, hauríem d’aprendre una mica dels Estats Units.

Com encara el futur? Té previst crear una fundació, com ho van fer aquí dos dels artistes als quals admira, Miró i Tàpies?

No ho sé, sí, m’agradaria… Jo adorava Miró i tenia molta estima per Tàpies. Em va ajudar molt, va ser molt bon amic. Recordo que un dia el seu fill em va dir: “Jaume, el meu pare voldria parlar amb tu”. Vaig anar a casa seva i li vaig portar el millor catàleg que m’havien fet. Vam estar parlant una bona estona, va ser molt agradable. Després, em va acompanyar a la porta i em va dir: “Jaume, si no ens veiem més, que tinguis molta sort”, i va morir al cap de poc temps. Era un home que tenia una capacitat intuïtiva extraordinària, tinc records meravellosos amb ell.

A Miró no el vaig conèixer. En la meva infantesa artística, Miró i Calder van ser els meus ídols. La gent em diu: “Però si no t’hi assembles de res!". Ells em van ensenyar actituds, que són importantíssimes, i amb aquestes actituds a mi em surt fer una altra cosa. N’he après molt, d’ells! Hi ha artistes que tenen aquesta capacitat de deixar un llegat inevitable. Clar, quan tu em preguntes això, jo no sé si soc aquesta mena d’artista. A vegades no sé gaire bé si, després de mi, tot desapareixerà. M’agradaria pensar que això [obre els braços per abastar tot l’estudi] serveix d’alguna cosa, però no ho sé gaire bé. L’art et crea una inseguretat absoluta.

Com l’afecta la reacció del públic?

És molt emocionant. La Julia havia d’estar un any instal·lada a la plaça Colón de Madrid, i ja en fa cinc que hi és… perquè la gent demana que no la treguin. El mateix ha passat amb la Carmela del Palau de la Música, i amb Nomade, a Antíbol. M’ha succeït en molts llocs, i sempre produeix una gran satisfacció. Ara, quan això s’acaba, ja t’estàs preocupant per la pròxima: l’escultura que encara no he fet és la que més m’excita, perquè crec que serà la bona, per fi serà la bona!

I com entoma les crítiques?

No llegeixo ni les bones ni les dolentes. Normalment, ho llegeix tot la Laura. M’estimo més no fer-ho. No vull que em condicioni. Segur que hi ha gent en desacord, hi tenen dret, però jo també tinc el dret de fer el que em sembla; per tant, no hi veig conflicte. El problema real el tinc cada matí quan entro a l’estudi!

__

Publicat a revista Barcelona Metropolis, gener 2024

link

Gent de la Casa Gran. Testimonis de la transformació de Barcelona, 1977-1983 (llibre multimèdia)

 

Entre el 2017 i el 2019, l’Associació Consell de Cent i la direcció del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) van treballar plegats per organitzar una sèrie de conferències centrades en el paper dels tècnics municipals en les iniciatives, els plans i les propostes promogudes per l’Ajuntament de Barcelona entre 1977 i 1983; és a dir, en el trànsit cap a la democràcia i durantel primer consistori electe després de la dictadura franquista. Les conferències es van emmarcar en aquest període de set anys amb la intenció de situar el focus en les persones dels equips tècnics, sovint poc conegudes, que van protagonitzar la gestió municipal en els darrers anys predemocràtics i en els inicis de la democràcia.

L'acte estarà presidit per l'Alcalde de Barcelona i intervindran Maravillas Rojo, presidenta de l’Associació Consell de Cent, Eugeni Forradellas, expresident, Aina Mercader coordinadora del llibre multimèdia, i Joan Roca, director del Museu d'Història de Barcelona.

Antonio López: “El món real m’ofereix tot el que necessito com a artista”

La Fundació Catalunya La Pedrera acull la primera retrospectiva d’Antonio López a Barcelona. L’exposició, que estarà oberta fins al 14 de gener i aplega una vuitantena d’obres entre pintures, escultures i dibuixos, proposa un recorregut al llarg de setanta anys per la trajectòria d’un dels principals exponents internacionals del realisme.

Antonio López (Tomelloso, Ciudad Real, 1936) em rep passejant per l’exposició. L’entrevista transcorre a un banc que hi ha en un racó de la sala, entre la mirada curiosa dels visitants que ens enrevolten i paren l’orella per escoltar les respostes pausades del pintor.

“Disculpi, li puc fer una foto?”, interromp sobtadament un senyor amb el mòbil a la mà. “Tinc família a Madrid i se l’han trobat més d’un cop pintant al carrer. És fantàstic veure’l ara aquí assegut! A casa tots som molt fans seus”, assegura amb entusiasme, s’acomiada somrient i gira cua per continuar el recorregut.

Quan es planta amb el cavallet i els pinzells enmig del carrer per fer els seus paisatges urbans, crea vostè molta expectació.

Això ara sembla que sigui portar la pintura a l’extrem, com si no s’hagués fet mai, però en l’època de Van Gogh, per exemple, era així com pintaven tots, fins i tot ell! Anaven al lloc que havien de pintar: un cafè, un cabaret, el carrer, una església, i es posaven a treballar… Ara en som molt pocs que ho fem així, que ens desplacem al tema, però encara n’hi ha. El carrer no pot entrar a l’estudi i jo no vull treballar amb fotografia. Hi va haver un segle en què, des de Corot fins a Sorolla, es va pintar així, però ara es veu com una cosa estranya.

Suposo que és perquè ha fet una carrera al marge de modes i corrents. En la presentació d’aquesta l’exposició, l’antiquari i galerista Artur Ramon va dir el dir que vostè “és una illa meravellosa en l’oceà de l’art espanyol, dominat per l’abstracte i el conceptual”.

Hi ha diverses illes, no estic sol. N’hi ha de més grans i de més petitetes; no només a Espanya, també a França, Itàlia, Anglaterra, Amèrica. Hi ha molts artistes que continuen corpresos del treball sobre el natural i ens expliquen com és el nostre món. Sempre n’hi ha hagut, però no se li ha prestat prou atenció. És clar que no tots són Balthus, Hopper o Andrew Wyeth, però el realisme del segle XX és fenomenal, i s’han contat coses de l’home des de la llibertat amb la qual s’exerceix aquest treball nostre que fins aleshores no s’havien expressat.

Com va arribar a practicar aquest realisme radical?

La veritat és que em va costar molta feina arribar-hi. Fins que no confio en el món real com a punt de partida d'una manera absoluta, no em lliuro a aquesta forma de treballar. Als meus inicis, tal com es veu en els primers treballs que recull l’exposició –i aquí el pintor gira el cos per assenyalar amb la mà les peces que ens queden a l’esquena–, vaig començar fent realisme molt influït per Picasso, pel surrealisme, per la pintura metafísica, pel món antic, per Grècia i pels pintors renaixentistes, i va ser per aquesta via que vaig anar accedint al món real. Amb el temps, la presència del món real va creixent, i em vaig allunyant de tota la resta. És un procés de fe, en què el món real t'ofereix tot el que necessites com a artista. Si succeeix en el cinema i en la fotografia, per què no ha de passar en la pintura?

I què hi troba en el món real?

El món real és molt interessant. Hi ha hagut un malentès terrible que ha creat tot el conflicte que existeix en la pintura. En cert moment s’ha decidit que la imatge, el document del món real l’ofereix la fotografia, i que, per tant, la pintura ja no és necessària. Això ha fet que la pintura hagués de començar a treballar en altres àmbits, tot i que hi ha artistes que s’hi han quedat, clar. Encara, però, hi ha gent que continua pensant que la pintura figurativa no s'ha de fer perquè la fotografia compleix aquesta funció...

Fixa’t per exemple en Giacometti, que afirma que la pintura figurativa objectiva ja no pot existir, i treballa des d’un punt de vista molt subjectiu on la fotografia no el pot agafar; o en Bacon, que referint-se a Velázquez es pregunta com pot aconseguir aquelles dosis de misteri tot treballant d’una manera tan objectiva. És una cosa veritablement curiosa. Jo, en canvi, crec en el món real. Crec que la pintura, el fet de pintar, l’emoció que provoca el fet de pintar les coses (les que siguin) existeix des de la figuració, des de la reproducció del món real. Ho he vist en molts casos, com en el del meu tiet Antonio López Torres. La fotografia això no ho pot assolir. Jo vaig néixer per pintar i no per agafar una càmera fotogràfica.

És justament del món real, del seu entorn, d’on treu els motius que l’aniran acompanyant al llarg de la seva trajectòria.

Els temes sobre els quals he treballat incansablement els localitzo molt aviat. Ja en els anys 1953, 1954, 1955 començo a intuir amb quina part del món real treballaré. El què no sabia és que seria per sempre, però va començar llavors: retrats, figura humana, interiors, natures mortes, paisatges i vistes urbanes. Tot plegat ha estat una font d’inspiració inesgotable, i encara ho continua sent!

I de tot plegat n’acaba fent pintura, dibuix o escultura.

Allò que veu l'ull està més en la pintura o el dibuix, i allò que toca la mà, en l'escultura. Però acaba sent el mateix: les formes reals, el món real. Quan estic treballant sobre el pla, en paper o en llenç, la forma és la protagonista. Amb la pintura intento plasmar la seducció i l’emoció de la forma, per a mi és gairebé el més important de tot. Però puc passar del dibuix o la pintura a l’escultura amb molta facilitat, sempre ho he fet, des de molt jove. Primer, a través dels relleus, que estan més a prop de la pintura, i després amb les tres dimensions. Per a mi, entre fer una escultura, un dibuix o una pintura hi ha poca diferència.

Sembla que en la pintura busqui condensar temps i llum.

La meva llum és una llum que revela les formes, és la llum del Giotto, és la llum de les coves, dels començaments de les pintures –diu, assenyalant els retrats nus Adrián y Miriam que tenim a prop nostre–. En la pintura, la llum és l'element fonamental, la llum del món real. Per veure necessites llum... però quina llum? Jo penso que cada pintor tenim la nostra llum. Miquel Àngel té una llum, Leonardo té una altra llum, Velázquez en té una altra. La llum més objectiva és la de Vermeer.

Els seus paisatges urbans tenen quelcom d’enigmàtic, són vies buides, vistes sense gent.

No només això, el tema és que estan pintats. En aquestes obres hi ha el llenguatge de la pintura, l’emoció de pintar. És molt més que el retrat de la realitat: la pintura en si mateixa hi és present, com hi és en el cas de l’abstracció. Aquest és el secret de tota pintura. No de la pintura de la nostra època, de totes les èpoques. La pintura, com ho pot ser la música, és un fet abstracte que se sustenta en l’emoció.

L’any 1989, en una conversa amb el crític i curador Michael Brenson, va afirmar vostè que “la realitat té una aparença física altament ressonant, que l’home del segle XX percep des de punts de vista diferents als d'altres èpoques”. Tres dècades després, i amb el canvi de segle, encara ho veu de la mateixa manera?

No crec que hagi canviat gaire. Tot i que estem vivint molts altres canvis, hi ha situacions que s’estan agreujant: més conflictes sense solució, desigualtats, la humanitat continua augmentant, estem acabant amb part de la natura, l’estem tractant de manera perillosa per a nosaltres, ara es parla de canvi climàtic, tot això ja hi era, però ara s’evidencia molt més.

Les seves obres són un refugi on protegir-se de tot això?

El treball és un refugi per a tothom, ens millora la vida; però no la vida col·lectiva, o molt poc, d’això se n’han d’encarregar els dirigents importants. Els meus paisatges urbans són un document, s’hi han de trobar tots aquests drames i problemàtiques, és la meva feina, a mi em val, si no faria una altra cosa. La meva feina és pintar, pintar en un camí que no sé fins a quin punt he escollit, el cas és que hi he arribat d’una manera natural, acompanyat per tots els conflictes que hi ha al món de l’art, i específicament al de la pintura.

Que un arbre doni fruits, que els ocells piulin, que volin... són coses que em sorprenen, que em causen una gran impressió, i això –obre els braços en un gest que tracta d’aplegar tota l’exposició– és una prolongació modesta de tota la grandesa de la vida. De tota la quantitat de coses que ens envolten, jo he decidit fer això.

A més, cal negociar els temes, demanar permís, haig de parlar amb un i amb un altre per a pujar a terrasses carregant amb mi aquests llenços tan grans. És un esforç gran, però amb mi es porta tothom molt bé, m’ajuden; major és l’esforç d’un miner, o el de qui condueix un autobús.

El seu procés de treball sol ser llarg, minuciós, constant. Implica tornar una vegada i una altra sobre un mateix punt. Com sap que ha acabat una peça?

Quan notes que ja no pots fer-hi res més. Hi ha un límit, que ets tu mateix. Aquells interiors que veus allà –afirma, indicant un conjunt d’espais domèstics– és on he tingut un major control del tema. Amb un retrat, amb una ciutat fas el més essencial, però hi ha un moment en què ja no pots més. No és decisió d’un moment, senzillament et vas adaptant a la vida, que et diu que has de començar una altra cosa.

I com sap si fracassa en l’intent?

Pot passar que et desenamoris d’allò que estàs fent, que passi alguna cosa que t’allunyi del tema. Jo, però, si allò em continua agradant, lluito, hi torno l’any següent, no ho deixo, no ho abandono. El fracàs arriba quan la teva relació amb l’obra s’esgota, o quan acabes un projecte sense convicció; pot succeir amb els encàrrecs, i si et paguen ho has d’acabar encara que no n’estiguis convençut.

El 2022 va començar dues vistes de Barcelona. En quin punt estan?

Són dos projectes en procés, la idea és seguir. Són quadres per a treballar en hivern. Jo visc a Madrid, però estic disposat a venir per acabar-les, per a mi serà un plaer continuar-les. Les meves ciutats són Tomelloso, el meu poble, i Madrid. Però he decidit venir a Barcelona i buscar els dos millors emplaçaments per pintar-la, buscar els dos millors emplaçaments des del punt de vista d’algú que no és d’aquí, clar, i em sembla que he trobat un retrat complet. En una de les pintures apareix el mar, i això és important perquè sense mar aquesta ciutat és la meitat. De fet, a Sevilla em va passar el mateix, fins que no vaig trobar un lloc que em permetés presentar el Guadalquivir com a protagonista no em vaig poder posar a pintar. I a Bilbao: fins que no vaig poder veure el curs de l’aigua de la ria cap al mar, no vaig començar. Són tres ciutats que tenen molta història, en les quals han ocorregut moltes coses, i això es nota.

També pinta al taller. Com és treballar amb models, persones que senten i respiren, i amb flors que es marceixen en un gerro?

És molt similar en un cas i en un altre. Jo treballo amb models que tenen els seus noms i cognoms, els seus oficis. El primer de tot, és voler treballar amb un nu o amb unes flors. En ambdós casos és paregut, però, clar, la vida de les flors és molt efímera i està al nostre abast, i l’altra no. En els dos casos es tracta de bellesa i sensualitat. En la flor, és el cicle de la vida, que va a una velocitat enorme. Imagina, jo tinc 87 anys i encara sóc aquí –diu, mentre m’ensenya les dues mans arrugades–, estic bé, amb projectes; però hi ha també un procés cap a la foscor, sempre. En el cas de la flor, és molt emocionant la bellesa que té i com n’és de ràpid el transcurs de l’inici a la fi, en poc de temps assisteixes al cicle complet. I viure això és una cosa que a mi m’emociona.

Què li suggereix passejar per aquesta retrospectiva? Serveix per fer balanç de la carrera?

Tal com està l’art avui, i després de donar-hi moltes voltes, arribes a la conclusió que vols continuar treballant en això, perquè és la teva vida. Potser un científic pot veure més clarament què és el que ha aconseguit, quina ha estat la seva aportació. En aquest cas, és més difícil, i no vull jutjar-ho gaire. Em podria equivocar molt, tant si em poso optimista com pessimista.

Mira, al Museu de les Termes de Roma hi ha una escultura d’un boxejador que és de fa 2.300 anys. Jo penso molt en aquesta escultura, però no a tothom li passa el mateix. Qui la coneix? Hi ha una diferència sideral en allò que una mateixa obra pot suposar per una persona i per una altra. Llavors crec que tot això –i estén els braços per tal que hi càpiguen totes les peces exhibides– ho fas perquè desitges fer-ho, però si no fos perquè hi ha una família de persones, que no sé quina extensió té, però a la qual m’incloc, que ho necessitem i hi són sensibles, res de tot això no existiria.

Els ocells canten perquè n’hi ha d’altres que els escolten. Què es diuen? Alguna cosa es diran. L’art és igual. La cançó O Solitude, de Purcell, tan impressionant: qui sap que existeix? Està allà, en principi s’ha fet per a tothom, però qui la recull? No és qüestió de números. De tota la gent que va a veure la Gioconda, de tots els que estan allà amuntonats, molts no tenen molt clar que és allò, però allà està l’obra. I enmig d’aquesta gentada n’hi ha dos que sí que aprecien la seva grandesa, i això ajuda a viure; a mi, veure el que han fet els altres m’ajuda a molt viure. M’agrada l’art com l’aire per a respirar. Em dóna confiança en l’home, em permet creure en ell i estimar-lo.

En acabar l'entrevista, uns visitants s'acosten al pintor. Una dona, amb la veu entretallada per l'emoció, li demana que li signi el catàleg, i s'abracen. Una altra, es vol fotografiar amb ell, i un tercer li allarga la mà i es desfà en elogis. La figura menuda de l'artista, que encara seu al banc, es perd, envoltada pels seus admiradors.

__

Publicat a Revista Bonart, 28/10/23

link

Manifesta desborda els límits de Barcelona i es desplegarà en 12 ciutats de l’àmbit metropolità

La quinzena edició de la biennal europea d’art nòmada, que se celebrarà del 8 de setembre al 24 de novembre del 2024, posa el focus en les cures, els conflictes urbanístics i els futurs possibles.

Per primera vegada, la biennal, fundada el 1993, que canvia d’ubicació cada dos anys buscant espais singulars del territori europeu, transgredirà els límits de la ciutat amfitriona per expandir-se en diferents espais i centres culturals de dotze ciutats de la regió metropolitana: Badalona, Barcelona, Cornellà de Llobregat, El Prat del Llobregat, Granollers, L’Hospitalet de Llobregat, Mataró, Sabadell, Sant Adrià de Besòs, Santa Coloma de Gramenet, Sant Cugat del Vallès i Terrassa.

La directora i fundadora de Manifesta, Hedwig Fijen, va explicar, en una multitudinària roda de premsa celebrada el dimecres a l’edifici de l’antiga editorial Gustavo Gili de la capital catalana, amb presència de representats polítics dels municipis implicats, que “no és la primera vegada que Manifesta aterra a l’estat espanyol [el 2006 es va celebrar a Donostia i el 2010 a Múrcia], però l’edició de Barcelona no serà igual a cap altra, serà la més gran de les que s’han celebrat fins ara”. I és que els organitzadors van agafar el guant de l’Ajuntament de Barcelona que els va suggerir “ampliar i traspassar els límits de la ciutat” i esdevenir “el primer projecte cultural produït des de la Barcelona dels cinc milions”, en paraules de Jordi Martí, actual secretari d’estat de Cultura del govern espanyol i regidor de l’ajuntament barceloní quan es va apostar per aquest projecte.

Tríada temàtica i seus

Durant vuitanta dies, la biennal desplegarà una setantena d’activitats i exposicions en una àrea de 3.000 quilòmetres quadrats i una població que supera els cinc milions d’habitants. Amb aquesta premissa territorial descentralitzada es van anunciar les tres seus a partir de les quals es desenvoluparan els tres temes principals d’aquesta edició que reverberaran a altres instal·lacions de proximitat. El primer vèrtex és a Les Tres Xemeneies de Sant Adrià, que s’obriran per primer cop al públic abans que el govern hi inauguri el centre audiovisual Catalunya Media City. Des d’allà s’explorarà el tema Imaginant futurs que irradiarà fins al riu Besòs i la presó de Mataró, al M|A|C Mataró Art Contemporani. El segon, és al Monestir de Sant Cugat, com punt per a Cuidar i ser cuidats que continuarà al Vapor Buxeda Vell de Sabadell, una antiga fàbrica tèxtil, el conjunt episcopal d’Ègara a Terrassa i Roca Umbert de Granollers, una fàbrica tèxtil transformada en centre cultural. I el tercer és la Casa Gomis del Prat, més coneguda com La Ricarda, situada a un espai natural amenaçat per l’ampliació de l’aeroport. Des d’aquest edifici racionalista s’abordarà Equilibrant conflictes que estirarà el fil fins a l’antiga fàbrica tèxtil Can Trinxet de L’Hospitalet. Enmig d’aquest triangle, la seu de Gustavo Gili funciona com a nucli de la biennal aglutinant projectes d’arxiu entorn del passat colonial, els moviments culturals durant el franquisme i la renovació educativa catalana.

Equip artístic i participants

“Manifesta és —va subratllar Fijen— una biennal europea que allà on va s’endinsa en el teixit cultural i social i esdevé radicalment local: el 90% de l’equip és català”. I, va afegir: “ens hem allunyat del format comissari i exposició i hem convidat Filipa Oliveira a actuar com a mediadora creativa”. Oliveira, que ha estat co comissària de la Biennal de Coimbra a Portugal el 2021 i assistent de comissariat de la 28a Biennal de São Paulo, serà l’encarregada de conformar el programa de la biennal juntament amb Fijen i onze representants artístics de les onze ciutats metropolitanes. Es tracta d’Ariadna Amat (Badalona), Penélope Cañizares (Cornellà), Cristina Castells (El Prat), Raquel Morcillo (Granollers), Mireia Mascarell (L'Hospitalet), Gisel Noè (Mataró), Óscar Abril Ascaso (Sabadell), David Linares (Sant Adrià), Joan González (Santa Coloma), Andreu Dengra (Sant Cugat) i Imma Vilchez (Terrassa).

La llista completa d’intervencions i artistes no es donarà a conèixer fins a la pròxima primavera, però la direcció va avançar els 10 projectes artístics seleccionats del 262 que es van presentar en una convocatòria tancada l’1 de desembre. Són Claudia Pagès, Jokkoo Collective, La Casa dels Futurs, Lola Lasurt, Matias Daporta, Metropolis, Nora Ancarola, Rosa Tharrats & Gabriel Ventura, Tornen les Esquelles i Transductores.

Manifesta 15 en xifres

Amb Manifesta 15, l’organització espera arribar al milió de visites repartides en les diferents seus. És una activitat que acostuma a ser de pagament, tot i que en aquesta ocasió ocuparà equipaments que són de franc. En el web s’anuncia que “Manifesta 15 comptarà amb una entrada inclusiva a un preu de 15 euros que serà vàlida per a tots els recintes de la biennal, a totes les ciutats i per a totes les activitats”.

Manifesta 15 disposa d’un pressupost de 8.566.860 euros, dels quals l’Ajuntament de Barcelona n’aporta 5.211.513 euros, la Generalitat 1.000.000 euros i la Diputació de Barcelona 1.000.000 euros. A més, s’espera una aportació extra de la Diputació per valorar de 800.000 euros i de 300.000 euros per part del Ministeri de Cultura del govern espanyol.

__

Publicat a Revista Bonart, 15/12/23

link

Barcelona History Museum Hosts Prestigious EMYA 2023 Awards

 __

Publicat a CAMOC Museums of cities review, tardor 2023

Tàpies al XXI

L'Any Tàpies reivindica la vigència de l'obra de l'artista a través d'un vast programa d'exposicions i activitats que s'enceta a finals d'any i es desplega al llarg del 2024

Tàpies viu. Viu Tàpies és el lema de la commemoració del centenari del naixement d'Antoni Tàpies (1923-2012) que la fundació de l'artista ha escollit per invocar el seu llegat, és un joc de paraules en efecte mirall que reivindica la figura i l'obra del creador i alhora convida a aproximar-s'hi, a viure'l, des de noves perspectives. "Hi ha una sèrie d'artistes molt importants durant la segona meitat del segle XX –argument Núria Homs, comissària de l'Any Tàpies i conservadora de la Fundació Antoni Tàpies– que cal explicar al segle XXI. Potser, no succeeix en tots els casos, n'hi ha que tenen un estat o una institució molt forta al darrere per a visibilitzar-los, però d'altres no i no es coneixen tan avui, perquè, entre altres raons, han aparegut artistes nous que copen l'atenció". Per tal de capgirar aquesta situació, la fundació ha desplegat un ampli programa d'exposicions i activitats amb col·laboració amb nombroses institucions amb la intenció de "portar Tàpies al segle XXI, portar el seu llegat a l'actualitat –subratlla la comissària–. “És interessant veure que les seves preocupacions i els seus interessos són vigents avui dia: l'ecologisme, la ciència, l'orientalisme, la mirada anticolonialista... En aquest sentit –continua–, l'obra de Tàpies és viva i ens interpel·la".

Un homenatge en tretze mesos

El programa d'homenatge s'estructura, tal com avancen des de la fundació, mig any abans d'engegar els actes de commemoració [quan s’escriu aquest article], sobre cinc eixos: l’aproximació al procés creatiu, els lligams entre art i ciència, el compromís polític de l’artista, l’interès per la filosofia oriental i la cultura japonesa i les noves mirades des de diferents disciplines i generacions. Aquests eixos es desenvolupen al llarg de tretze mesos, en diversos formats, com ara exposicions, xerrades, tallers i publicacions. La intenció és presentar un Tàpies com a font de lectura inesgotable, propiciar línies d'investigació poc estudiades, escodrinyar en les seves aportacions, també en el camp de l’escriptura i el pensament, i afavorir nous discursos que ajudin a desxifrar l'obra del creador total, que diria el crític Arnau Puig. 

L'Any Tàpies arrenca el 13 de desembre –coincidint amb el dia del naixement del mestre de l'informalisme– i la seu de la Fundació, epicentre de les celebracions, es vestirà de gala amb una intervenció lumínica a la façana ideada per l'estudi Antoni Arola i la inauguració de dues exposicions. La primera, Tàpies. L'empremta japonesa indaga en l'interès de Tàpies per l'obra d'alguns monjos japonesos dels segles XVIII i XIX, transmissors del budisme zen, i com això acaba marcant la seva producció en pintures, ceràmiques i dibuixos. I la segona, A=A, B=B, comissariada per l'artista Pep Vidal, pren com a punt de partida La nueva visión del mundo (1954), llibre sobre filosofia de la ciència, una publicació de capçalera per a Tàpies, que serveix per resseguir la relació entre art i ciència amb intervencions d'Irene Solà, Lúa Coderch, Jorge Carrión o Ian Walder, entre altres. L’estiu que ve arribarà Retrospectiva, comissariada per Manuel Borja-Villell –gran coneixedor de l’obra de Tàpies i primer director de la fundació, del 1990 al 1998–, després de ser inaugurada aquest setembre a Bozar de Brussel·les sota el títol Antoni Tàpies. La pràctica de l’art i de passar, en un format ampliat, pel Reina Sofia a començament del 2024. La mostra aplega peces, provinents de nombroses col·leccions públiques i privades d’arreu, que abasten la seva extensa trajectòria, des de 1943 i fins al 2011. També durant l’estiu vinent, el Museu d’Història de Catalunya acollirà Tàpies. Art i activisme, que explora, amb una selecció de cartells creats a partir de la segona meitat dels anys seixanta, el compromís cívic i ètic de l’artista amb la cultura i el país. “Es tracta de deslocalitzar Tàpies –afegeix Homs– de veure com ressona i que ens aporta avui la seva obra, revisitar-la i explicar-la de nou en diferents institucions i formats”.

Altres relats

L’Any Tàpies s’iniciarà amb nova directora al capdavant de la fundació. A l’octubre, Imma Prieto, provinent d’Es Baluard de Palma, s’incorporarà a l’equip després de guanyar un concurs internacional, i des de l’organització de l’esdeveniment s’espera amb entusiasme que pugui contribuir d’alguna manera en el projecte.

En l’empresa per obrir i actualitzar el relat entorn el treball de l’artista, s’ha convidat la periodista Rita Roig a moderar un cicle de converses partint dels textos i interessos del creador i la prescriptora cultural Juliana Canet a una residència a la fundació al llarg de l’efemèride. Finalment, Albert Serra serà l’encarregat de cloure l’homenatge. El cineasta, que se sent proper al pensament tapià, presentarà, com a colofó, 13 de desembre del 2024, un film a partir de l’univers d’Antoni Tàpies, que tindrà, segons detalla Homs “la mística i el materialisme, com a fil conductor, i comptarà amb elements narratius i abstractes”. 

__

Publicat a Revista Bonart, número 198, setembre-octubre-novembre 2023

Incòmodes

The Square, de Ruben Östlund, satiritza magistralment les misèries i despropòsits que sovint acompanyen l’exhibició d’art contemporani a través d’un curator sense escrúpols. 

No és cap novetat a la cartellera. Va aplegar la Palma d’Or a Canes el 2017 i  un goya al millor film europeu el 2018, entre altres guardons i nominacions. En veure-la, la curiositat de descobrir què em podien explicar en una pel·li sobre el funcionament d’un museu d’art contemporani d’Estocolm –però que podria ser de qualsevol altra ciutat propera– es va transformar en entusiasme desfermat. Algunes escenes, com la del discurset del comissari amb les seves ínfules i la colla que l’enrevolta, són tan reals que resulten esfereïdores. D’altres, com la de la performance de l’artista-simi enmig d’un sopar de gala, esdevenen senzillament hilarants. The Square és un film sobre la incomoditat. És impertinent i furga en situacions desagradables, posant al límit els personatges i, alhora, la gent que hi ha a l’altre costat de la pantalla.   

Mentre encara digeria la cinta sueca, em va caure a les mans El artista, de Mariano Cohn i Gastón Duprat, que s’orienta en la mateixa línia, tot transitant per les múltiples cares del desassossec. Atenció, no confondre aquest film de producció argentina amb la comèdia romanticona francesa a l’estil d’una pel·lícula muda en blanc i negre que porta el mateix títol! L’argument de El artista (2008) és senzill: un infermer d’un geriàtric aprofita els dibuixos que fa un dels interns per convertir-se en l’artista de moda de Buenos Aires, encadenant inauguracions, conferències, entrevistes i elogis sense saber massa bé què fer ni què dir enmig de tant postureig. Un nou viatge cinematogràfic per la buidor que va enfilant accions que resulten, a voltes, anguniosament familiars.

Deixant de banda l’enganxosa sensació d’incomoditat continua que provoquen The Square i El artista, en aquests films emergeixen brillantment, en plànols complementaris, algunes de les qüestions —sobre autoria, ètica i estètica, mercat, crítica, mediació, poder— que sobrevolen de manera recurrent l’escena de l’art contemporani, i de les quals no sempre és fàcil trobar resposta sense caure en un tediós repertori de tòpics i llocs comuns. En totes dues, a la fi, la incomoditat i el riure es revelen com a vies d’accés al coneixement.

__

Publicat a Revista Bonart, número 197, 2023

MUHBA Bon Pastor - Museu de l’Habitatge de Barcelona

El museu de l’habitatge de Barcelona vol reflectir la memòria de la història de l’habitatge a Barcelona durant el segle xx mitjançant la museïtzació d’una illa de cases barates d’aquest barri obrer, un dels quatre polígons d’habitatges construïts a la ciutat el 1929.

Visita virtual: aquí

Llibret de sala: aquí 

Ara hi és, ara no hi és

El gener 2006 saltava la notícia: "el Museu Reina Sofia perd una escultura de Richard Serra de 38 tones". Semblava una broma de mal gust, una història del tot inversemblant, un relat rocambolesc escrit per un al·lèrgic a l'art minimal. 

El titular era desconcertant i tenia els elements del suspens que feien brollar un seguit d'interrogants: Com era possible que el Reina Sofia hagués extraviat una obra de tal magnitud? Qui se l'havia emportada? Com l'havien carregada? On havien pogut amagar 38 tones en forma de quatre blocs massissos d'acer de grans dimensions? L’havien fos com a ferralla? I la pregunta del milió: A qui beneficiava aquesta misteriosa pèrdua?

Equal-Parallel: Guernica-Bengasi, de Richard Serra

El 1986, l'artista nord-americà va crear específicament pel museu madrileny el conjunt escultòric Equal-Parallel/Guernica-Bengasi en el marc de l'exposició inaugural del Centro de Arte Reina Sofía Referencias. Un encuentro artístico en el tiempo. Acabada la mostra, el museu la va desar al seu dipòsit i el 1990 per falta d'espai va contactar amb una empresa especialitzada en emmagatzematge i trasllat d'obres d'art que la va col·locar a l'exterior d'una de les seves naus, a Arganda del Rei. Fins aquí, tot en ordre. El 2015, però, quan el museu va voler recuperar l’obra, es va descobrir que l'empresa que la custodiava havia fet fallida i que la peça s'havia esfumat, com en un joc de prestidigitació, ara hi és/ara no hi és. 

El cas no s'ha resolt mai, però davant l'escàndol internacional, l'artista, avesat a destruir moltes de les seves peces després de ser exhibides, va accedir a produir-la de nou. Setze anys després d’aquest vodevil, l'escriptor Juan Tallón publica Obra maestra (Anagrama), una novel·la de no-ficció o crònica novel·lada sobre els fets, en la qual se succeeixen una seixantena de testimonis entre periodistes, artistes, jutgesses, vigilants, enginyers, galeristes, ferrovellers, instal·ladores d'exposicions i també el mateix Serra. 

Un relat coral que transita al llarg de mig segle, on s'enllaça la trajectòria creativa de l'escultor, les investigacions policials, així com diverses reflexions sobre el col·leccionisme i la desídia per part de l'administració pública que va afavorir que passés una cosa així. En aquesta narració, com en el cas de l’obra extraviada, res no acaba de ser el que sembla a primer cop d’ull: les dosis de ficció que basteixen el text pareixen píndoles de realitat i els fets històrics, pinzellades d'una comèdia d'embolics. Finalment, un doble interrogant sobrevola el llibre: És possible que algun dia aparegui la primera Equal-Parallel/Guernica-Bengasi? I si l’arriben a trobar, què farà el museu amb dues escultures idèntiques?

__

Publicat a Revista Bonart, número 196, 2022

A propòsit de Maternasis

Fa uns anys, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) va impulsar la construcció de la col·lecció d’Art de Postguerra i Segona Avantguarda (1940- 1980), amb l’objectiu d’incorporar a la col·lecció permanent l’art de l’època que abasta de la postguerra i la dictadura franquista fins a la recuperació de la democràcia i els inicis de la postmodernitat. Es tractava d’esmenar greuges històrics i visibilitzar l’obra d’un seguit de creadors que han estat tradicionalment oblidats en els relats dels grans museus de casa nostra. 

Original per al llibre Maternasis (1967), de Núria Pompeia

En aquest procés, conduït amb èxit per Àlex Mitrani, conservador d’art contemporani del museu, en sobresurten algunes exposicions passades com Liberxina, Pop i nous comportaments artístics, 1966-1971 (2018-2019), a partir de les propostes artístiques que van emergir a Catalunya a finals dels seixanta, i Diàlegs intrusos. Tot és present (2020-2021), en la qual s’incloïen obres de la Fundació Suñol, pertanyents a les segones avantguardes, per tal de fer-les dialogar amb peces històriques del fons del MNAC. 

L’adquisició de peces realitzades per creadores és un pas més en aquesta empresa de renovar les narratives del museu. De fet, aquesta és una de les prioritats per a la configuració de la col·lecció d’Art de Postguerra i Segona Avantguarda, en la qual han ingressat recentment obres entorn de la maternitat i el cos femení, com les pintures Dona amb les seves parts (1968) de Roser Bru i Autoretrat embarassada (1966-1967) de Mari Chordà; l’escultura Mère (1959) de Parvine Curie, i la sèrie de dibuixos-collage que va donar forma al llibre Maternasis (publicat el 1967 per Kairós) de Núria Pompeia. Precisament, el projecte de Pompeia dóna títol a l’exposició que, del 21 d’abril al 25 de setembre, redescobreix l’obra d’aquestes creadores. 

Fartes de veure maternitats elaborades, al llarg de la història, per artistes homes, en aquesta ocasió, es mostren embarassos vistos i viscuts per les mateixes dones, a partir d’estils i estètiques diverses. De la transformació del cos que engendra una nova vida, com una experiència íntima i transcendent, a l’estupor del ventre en mutació, que apleguen les il·lustracions de Pompeia, en les quals, amb gest irònic i traç senzill, desmitifica –en plena efervescència de la reivindicació feminista–, el procés de gestació. Unes maternitats múltiples i heterogènies, lluny d’estereotips, que sargeixen la col·lecció, i alhora enriqueixen i fan avançar el relat del museu.

__

Publicat a Revista Bonart, número 195, 2022

Elogi del rebuig

En la novel·la The Abortion: An Historical Romance 1966, Richard Brautigan imagina la història d’una biblioteca peculiar que aplega exclusivament manuscrits inèdits. Un repositori de projectes literaris rebutjats per la indústria editorial. 

Aquesta biblioteca es va fer real el 1990, sis anys després de la mort de l’escriptor, quan el fotògraf Todd Lockwood va muntar la Biblioteca Brautigan a Vermont. Actualment, el seu fons, que compta amb més de quatre-centes obres descartades i que continua obert a acceptar publicacions en format digital, es pot consultar al Museu Històric del Comtat de Clark, a Vancouver. 

Los rechazados, de Caterina Almirall, Miquel García i Antònia del Río

La Compañía La Soledad, formada per Marc Caellas i Esteban Feune de Colombi, presenta, a l’Antic Teatre de Barcelona, en una única sessió mensual de setembre a desembre, Yo sé perder, un festival de propostes fracassades. Prenent com a punt de partida la biblioteca dels llibres mai editats, rememoren la col·lecció de “no” que han hagut d’entomar al llarg de la seva trajectòria i comparteixen escenari amb diversos artistes que exposen sense embuts la seva experiència amb el refús.

En la primera de les quatre sessions programades, la precursora xef Montse Guillén, que el 1984 va obrir, amb Antoni Miralda, el cèlebre restaurant El Internacional a Nova York, va exemplificar allò tan sabut de què ningú és profeta en la seua terra, explicant totes les portes que se li han tancat cada vegada que ha volgut introduir a Catalunya el consum d’insectes.

Posteriorment, Caterina Almirall i Antònia del Río van prendre la paraula per comentar Los rechazados, el projecte d’arxiu que van elaborar, el 2015, amb Miquel García. Es tracta d’una compilació de casos de personalitats que han rebutjat premis, investigant al detall què s’hi amaga rere cada un d’aquests actes. Des de la negativa a rebre la distinció francesa de la Legió d’Honor de Claude Monet, el 1888, al rebuig de Valentín Roma de ser guardonat el 2014 per l’Institut d’Art Contemporani en una gal·la que s’emmirallava amb la dels premis Goya.

Yo sé perder és una experiència de catarsi col·lectiva que, amb l’acompanyament de les lletanies delirants del performer Félix Denuit i les danses hipnòtiques de Corinne Spitalier, en lloc de defugir el monosíl·lab de la negativa, es delecta amb bon humor en les possibilitats creatives del rebuig.

__

Publicat a Revista Bonart, número 194, octubre de 2021